Demanar la nul·litat de la clàusula de despeses de la hipoteca sense sol·licitar al mateix temps la restitució de les quantitats abonades de més pot fer malbé el plet contra el banc. El Jutjat de Primera Instància número 50 bis de Barcelona (especialitzat en clàusules sol) ha rebutjat recentment la demanda d'un consumidor per aquest motiu. En la seua resolució, la jutgessa titular, Marta *Pesqueira, diu que “no es comprén exactament” l'estratègia seguida i absol al banc per a, a continuació, condemnar a la demandant al pagament de les costes del judici. De confirmar-se aquesta tendència, molts dels plets interposats per consumidors podrien córrer la mateixa sort.

La fallada (el text de la qual pot llegir ací) destaca que la demanda només demana la nul·litat de la clàusula de despeses hipotecàries “sense restitució de quantitats i sense apuntar l'existència d'interés legítim, principalment econòmic”. La jutgessa no veu “utilitat o profit” en aquesta acció “excepte les corresponents costes generades” pel procediment. És a dir, la magistrada considera que la demandant acudeix als tribunals amb l'únic objectiu de cobrar-se del banc les despeses del judici. Per aquest motiu, conclou, es tracta d'una “actuació totalment abusiva i desproporcionada que no mereix empara judicial”.

La sentència no és ferma ja que pot ser recorreguda en apel·lació. No obstant això, de moment, la clàusula de despeses inserida en el contracte de préstec hipotecari continua vigent i la demandant haurà d'abonar els costos del judici.

Anna Pairet, advocada de l'àrea de litigació i arbitratge de Seca Magán i lletrada defensora de l'entitat bancària demandada, subratlla la rellevància d'aquesta fallada en un assumpte, l'atribució de les despeses de formalització de la hipoteca, respecte del qual existeix una sentència del Tribunal Suprem que prohibeix carregar determinats costos al client. Segons l'Alt Tribunal, abans que entrara en vigor la llei actual al juny de 2019, l'hipotecat havia de pagar la meitat de les despeses de notaria i l'impost sobre actes jurídics documentats, mentre que el banc havia d'abonar la resta dels desemborsaments. No obstant això, en la pràctica, el banc obligava el client a pagar quasi tots els costos. Després de la corresponent batalla judicial, aquest tipus de clàusules, inserides com a condicions generals en el contracte, es van declarar abusives i va arribar una onada de reclamacions, la majoria reeixides, per a recuperar el cent per cent dels imports de gestoria, taxació i registre i la meitat del de la notaria.

La moralitat, exposa Pairet, és que el jutjat considera desproporcionat interposar una demanda “únicament per a obtindre unes costes judicials”. Paradoxalment, expressa, la jutgessa ha considerat que és el banc i no el consumidor qui mereix protecció contra l'abús en aquesta ocasió.

La lletrada destaca que aquest avís a navegants tindrà “àmplia repercussió” en cas de confirmar-se la tendència. No sols es lliura al banc de pagar les costes del procés, sinó que “directament es desestima la demanda” per mancar d'efecte pràctic. Segons *Pairet hi ha multitud d'escrits interposats per consumidors “sol·licitant únicament la nul·litat d'una clàusula hipotecària, sense restitució de quantitats”.
Acció declarativa

L'assumpte desestimat pel jutjat de Barcelona és un cas típic de clàusula de despeses d'una hipoteca signada l'any 2.000, segons es recull en la sentència. Una època en la qual els contractes de moltes entitats bancàries atribuïen quasi tots els costos de la formalització del préstec al consumidor.

La titular del préstec hipotecari va reclamar la nul·litat del pacte incorporat com a condició general en el contracte sense assenyalar la quantitat de diners que li devia l'entitat bancària. Durant l'audiència en el jutjat, la demandant “va manifestar no aportar cap factura”. El banc, per part seua, es va limitar a oposar-se a tal petició.

La jutgessa despatxa l'assumpte assenyalant que “l'exercici d'una acció de caràcter declaratiu, com succeeix en aquest cas en el qual es pretén la declaració de nul·litat d'una condició general de la contractació (clàusula de despeses) requereix i exigeix la presència d'interés legítim per part de l'actora, que ni s'al·lega ni pot inferir-se de forma justificada. És necessari que concórrega un interés digne de tutela i protecció (sentències del Tribunal Constitucional i Tribunal Suprem). En definitiva, i en el cas que ens ocupa, que concórrega una transcendència o efecte pràctic, que consistiria en la corresponent restitució pecuniària”.

La magistrada entén que, al no haver reclamat la demandant les quantitats que, per haver signat la clàusula de despeses, tindria dret a recuperar, està abusant del seu dret amb l'únic objectiu d'aconseguir una condemna en costes del banc. No obstant això, no cita les concretes sentències del Tribunal Constitucional o del Tribunal Suprem en les quals dona suport a la seua decisió. Si cita, per contra, alguna resolució de la Secció 15 de l'Audiència Provincial de Barcelona (de dates 11, 13 i 18 d'octubre de 2021) per a rebutjar la pretensió.

Consulta la notícia original ACI